PREHISTÒRIA A VALLPARADÍS
TERRASSA FA UN MILIÓ D’ANYS. ELS JACIMENTS ARQUEOPALEONTOLÒGICS DE CAL GUARDIOLA I VALLPARADÍS ESTACIÓ.
Els jaciments del Pleistocè de Vallparadís, Cal Guardiola i Vallparadís Estació, són conjunts excepcionals tant pel que fa a la quantitat i varietat de restes
conservades com a l’extraordinari estat de conservació dels seus materials paleontològics i arqueològics.
El jaciment de Cal Guardiola es va descobrir el 1997 arran de la construcció de l’edifici annex a la Mútua de Terrassa. En les excavacions s’hi van
recuperar uns 5.000 fòssils i nombroses restes vegetals. L’any 2005 es va iniciar una segona intervenció al Torrent de Vallparadís per les obres
de construcció de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Els treballs es van allargar fins a l’any 2008 i s’hi van recuperar més
de 50.000 restes. Actualment els materials estan en procés d’estudi al Institut Català de Paleontologia a Sabadell i al Institut Català de Paleoecologia
Humana i Evolució Social a Tarragona.
Vallparadís inclou un lapse de temps que va des de finals del Plistocè inferior (fa 1,4-1,2 milions d’anys) fins a inicis del Plistocè mitjà (fa 600.000 anys).
La seqüència de Terrassa és la més complerta del Pleistocè europeu d’aquesta època i cobreix un període de temps de gran rellevància en relació a
la dispersió dels primers humans a Europa Occidental i on destaca també l’increïble estat de conservació de les restes vegetals, la gran presència
d’hipopòtams i la intensa activitat de les hienes gegants.
Els jaciments formen part de la depressió del Vallès, una conca farcida de materials al·luvials provinents de l’erosió de la serralada prelitoral i transportats
per la riera de Terrassa des dels inicis del pleistocè, ara fa al voltant d'un milió d'anys, fins a l'actualitat. Alguns dels estrats de Vallparadís provenen
d’arrossegaments molt importants de terres en períodes de fortes pluges. Aquestes rierades van arrossegar sediments d’una àrea lacustre situada on
avui hi ha Matadepera. Aquell llac i els aiguamolls que l'envoltaven estaven colonitzats per animals i plantes típics d’ambients humits, com els hipopòtams.
Els estudis ens mostren un clima molt similar a l’actual, lluny dels efectes de les grans glaciacions que es produïen més al nord, amb un entorn amb boscos
de ribera i mediterranis amb una gran diversitat faunística. De fet, trobem una barreja d'elements típicament africans, com l'hipopòtam, el bisó, l'elefant, el
rinoceront, el primat i les hienes, amb d'altres més propis de la nostra fauna actual, com són el cérvol, la daina, el porc senglar i els seus depredadors,
el llop, la guineu i l'ós.
Per l’estudi de les restes recuperades, tot sembla indicar que fa un milió d’anys també hi havia humans a Terrassa. Vallparadís és el jaciment més antic amb
presència humana documentada a Catalunya i un dels tres únics del Pleistocè inferior a la Península Ibèrica juntament amb Atapuerca i Orce. Es tracta d’un
dels pocs jaciments que testimonia l’arribada dels primers humans a Europa.
Els humans de Vallparadís tenien una gran capacitat d’adaptació que compartien amb altres animals carnívors com les hienes o els jaguars, eren grups
nòmades d’entre 10 a 20 persones que basaven la seva dieta en la carn que carronyejaven. A Terrassa no s’han conservat restes òssies humanes però
si senyals evidents de la seva presència. Destaquen les nombroses eines de pedra fabricades amb una tecnologia molt primitiva fetes amb quarsos,
sílex i lidites i els ossos d’herbívors que presenten marques de tall i fractures fetes pels humans per obtenir el moll de l’os.
Moltes gràcies a la Sílvia Comelles per aquest extrate del guió de treball del museu.
|
