Dissabte 25 de juliol de 2020
Fotos de l'amic Manel Palà
Ruta - Visita al mNACTEC
El Pirineu Estereoscòpic de Joep Forns i Olivella
Manel Palà:
Com que la tècnica de la foto estereoscòpica era poc coneguda entre els assistents, voldria posar aquest texte explicant una mica la història d'aquesta tècnica.
La fotografia estereoscòpica va ser un gran negoci a mitjan el segle XIX. Després la popularitat va anar minvant. No obstant, cap els anys 80 del segle XX la marca
Nimstec, va terure la càmara estereoscòpica Nimslo i va revitalitzar aquesta tècnica.
La fotografia estereoscòpica genera la sensació d'una tercera dimensió i de profunditat. Aquesta idea no és res nou. Cap a l'any 280 Abans de Crist, Euclides va
desriure que la visió d'una tercera dimensió depenia de la capacitat del cervell per fusionar dues imatges lleugerament diferents produides per la separacio dels ulls.
Les primeres fotos estereoscòpiques daten de fa més de 180 anys i encara ara hi ha fotògrafs que experimenten amb aquesta tècnica.
Tradicionalment, la fotografia estereoscòpica es basa en la presa de dues fotos, fetes desde posicions lleugerament diferents. La separació d'aquestes posicions
es correspon amb la distancia entre els ulls d'una persona. Per recrear la impresió de profunditat, la tècnica per visualitzar aquest tipus de fotos ha de permetre que
cada ull només vegi una de les dues fotografies.
Cap a la segona mitad del segle XIX es van introduïr les càmeres amb dos objectius. Aquestes produíen les dues imatges juntes a la mateixa placa de vidre. Per visionar
aquestes fotos Wheatstone va dissenyar un visor el 1832, que va ser substituit pel visor de Holmes (un que podeu veure a les fotos ) molt més fàcil d'utilitzar.
Després ha tingut molts dalt i baixos fins a la dècada dels 50 on va tornar a tenir molt d'èxit. De la Kodak Realist se'n van vendre més de 300.000 unitats.
Avui dia està en desús i només com a curiositat citar que l'Apolo que va allunitzar, portava algunes càmeres estereoscòpiques.
Anàglif
És una altre tècnca que permet veure en profunditat i que necessita unes ulleres especials, que són les que ens ha proporcionat el Ferran. Les imatges d'anàglif són
imatges de dues dimensions amb la propietat de provocar un efecte tridimensional quan es veuen amb lents especials. Es basen en el fenomen de síntesi de la visió
binocular i va ser patentat per Louis Ducos du Hauron en el 1891 amb el nom d'aquest article.
Espero que tots haurem pogut saber una mica més d'aquesta tècnica, que va ser una revolució en el seu temps
Si vols veure el meu CV i saber com seguir les novetats: FOTO Jaume Olivet.
Pujada el dimecres 2 de setembre de 2020.
TAMBÉ ET POT INTERESSAR:
- Reportatge: Visita mNACTEC 25 juliol de 2020
- Apartat: Rutes Cultural i Fotogràfiques de Terrassa
- Apartat: Museu de la Ciència i la Técnica de Catalunya
- Apartat: Col·laborador - Manel Palà
Contador:
Dissabte 25 de juliol de 2020
Fotos de l'amic Manel Palà
Ruta - Visita al mNACTEC
El Pirineu Estereoscòpic de Joep Forns i Olivella
Manel Palà:
Com que la tècnica de la foto estereoscòpica era poc coneguda entre els assistents, voldria posar aquest texte explicant una mica la història d'aquesta tècnica.
La fotografia estereoscòpica va ser un gran negoci a mitjan el segle XIX. Després la popularitat va anar minvant. No obstant, cap els anys 80 del segle XX la marca
Nimstec, va terure la càmara estereoscòpica Nimslo i va revitalitzar aquesta tècnica.
La fotografia estereoscòpica genera la sensació d'una tercera dimensió i de profunditat. Aquesta idea no és res nou. Cap a l'any 280 Abans de Crist, Euclides va
desriure que la visió d'una tercera dimensió depenia de la capacitat del cervell per fusionar dues imatges lleugerament diferents produides per la separacio dels ulls.
Les primeres fotos estereoscòpiques daten de fa més de 180 anys i encara ara hi ha fotògrafs que experimenten amb aquesta tècnica.
Tradicionalment, la fotografia estereoscòpica es basa en la presa de dues fotos, fetes desde posicions lleugerament diferents. La separació d'aquestes posicions
es correspon amb la distancia entre els ulls d'una persona. Per recrear la impresió de profunditat, la tècnica per visualitzar aquest tipus de fotos ha de permetre que
cada ull només vegi una de les dues fotografies.
Cap a la segona mitad del segle XIX es van introduïr les càmeres amb dos objectius. Aquestes produíen les dues imatges juntes a la mateixa placa de vidre. Per visionar
aquestes fotos Wheatstone va dissenyar un visor el 1832, que va ser substituit pel visor de Holmes (un que podeu veure a les fotos ) molt més fàcil d'utilitzar.
Després ha tingut molts dalt i baixos fins a la dècada dels 50 on va tornar a tenir molt d'èxit. De la Kodak Realist se'n van vendre més de 300.000 unitats.
Avui dia està en desús i només com a curiositat citar que l'Apolo que va allunitzar, portava algunes càmeres estereoscòpiques.
Anàglif
És una altre tècnca que permet veure en profunditat i que necessita unes ulleres especials, que són les que ens ha proporcionat el Ferran. Les imatges d'anàglif són
imatges de dues dimensions amb la propietat de provocar un efecte tridimensional quan es veuen amb lents especials. Es basen en el fenomen de síntesi de la visió
binocular i va ser patentat per Louis Ducos du Hauron en el 1891 amb el nom d'aquest article.
Espero que tots haurem pogut saber una mica més d'aquesta tècnica, que va ser una revolució en el seu temps
La fotografia estereoscòpica va ser un gran negoci a mitjan el segle XIX. Després la popularitat va anar minvant. No obstant, cap els anys 80 del segle XX la marca Nimstec, va terure la càmara estereoscòpica Nimslo i va revitalitzar aquesta tècnica.
La fotografia estereoscòpica genera la sensació d'una tercera dimensió i de profunditat. Aquesta idea no és res nou. Cap a l'any 280 Abans de Crist, Euclides va desriure que la visió d'una tercera dimensió depenia de la capacitat del cervell per fusionar dues imatges lleugerament diferents produides per la separacio dels ulls.
Les primeres fotos estereoscòpiques daten de fa més de 180 anys i encara ara hi ha fotògrafs que experimenten amb aquesta tècnica.
Tradicionalment, la fotografia estereoscòpica es basa en la presa de dues fotos, fetes desde posicions lleugerament diferents. La separació d'aquestes posicions es correspon amb la distancia entre els ulls d'una persona. Per recrear la impresió de profunditat, la tècnica per visualitzar aquest tipus de fotos ha de permetre que cada ull només vegi una de les dues fotografies.
Cap a la segona mitad del segle XIX es van introduïr les càmeres amb dos objectius. Aquestes produíen les dues imatges juntes a la mateixa placa de vidre. Per visionar aquestes fotos Wheatstone va dissenyar un visor el 1832, que va ser substituit pel visor de Holmes (un que podeu veure a les fotos ) molt més fàcil d'utilitzar.
Després ha tingut molts dalt i baixos fins a la dècada dels 50 on va tornar a tenir molt d'èxit. De la Kodak Realist se'n van vendre més de 300.000 unitats.
Avui dia està en desús i només com a curiositat citar que l'Apolo que va allunitzar, portava algunes càmeres estereoscòpiques.
Anàglif
És una altre tècnca que permet veure en profunditat i que necessita unes ulleres especials, que són les que ens ha proporcionat el Ferran. Les imatges d'anàglif són imatges de dues dimensions amb la propietat de provocar un efecte tridimensional quan es veuen amb lents especials. Es basen en el fenomen de síntesi de la visió binocular i va ser patentat per Louis Ducos du Hauron en el 1891 amb el nom d'aquest article.
Espero que tots haurem pogut saber una mica més d'aquesta tècnica, que va ser una revolució en el seu temps