Grafiti - "El Balneari de La Puda"
Part 1 - Exteriors
Diumenge 25 de juliol de 2021
La primera persona que em va parlar del Balneari de La Puda de Montserrat va ser l'amic Fernando Font de Gayà. Té el Balneari
filmat en algunes de les películes del seu Pare.
La segona persona que em va parlar del Balneari de La Puda de Montserrat va ser el meu cunyat José Luís. Té un gos, un pastor alemany malinois i
l'entrena per la busqueda de persones.
Apartat - Dandy
En José Luís va visitar el balneari en una sessió d'entrenament del gos.
Si dues persones et parlem del mateix lloc, una d'elles, el meu cunyat, amb fotos incloses! Et pica la curiositat i acabas preguntant al senyor Google.
L'informació que hi ha en aquestes galeries referent a La Puda està treta de la wiquipèdia.
Poc queda de la marquesina que hi habia al majestuós passeig principal dels plataners. Els arbres han fet seva l'estructura de ferro, el
tronc se'ls ha menjat!
La Puda o La Puda de Montserrat és un antic balneari d'Esparreguera (Baix Llobregat) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Està situat a la vora esquerra del riu Llobregat, tot just passat el Congost del Cairat, i des del 18 de març de 1868 pertany a la parròquia de Santa
Maria d'Olesa de Montserrat.
El balneari es va edificar el 1870 i es va anar ampliant durant les dues dècades següents. El seu moment d'esplendor va ser a finals del segle XIX i
principis del XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina, que s'instal•lava a l'hotel Gori d'Olesa, amb el qual l'unia un servei permanent
de diligències. Es va tancar el 1958 i el 1971 patí moltes destrosses per una crescuda del Llobregat.[1] A principis dels anys 1980, l'edifici era d'un
fabricant olesà que tenia pensat reconvertir-ho en un hotel. Després el va tornar a vendre a l'ajuntament.[1] Actualment és en estat ruïnós.
.
La façana principal! A la foto anterior en l'actualitat, a la següent... tal com era!
Totes les fotografies antigues en blanc i negre estan tretes de una película del cineasta amateur
Pere Font i Marcet, pare del nostre amic Fernando Font de Gayà
En Pere Font i Marcet
(Terrassa 1914 - Terrassa 1989)
Compaginà l’activitat professional com a industrial tèxtil amb una intensa dedicació al cinema amateur. És considerat com el cineasta amateur més important
de la generació de realitzadors terrassencs que sorgí després de la guerra civil (Font Films). Debutà el 1944 amb la realització de nou films i al final de la
seva carrera totalitzà més de quaranta títols, molts guardonats tant a Catalunya com a l’estranger. També representà a Espanya en nou ocasions en el
Concurs Internacional de la UNICA, en què aconseguí premis vuit vegades.
Cultivà sobretot l’argumental i en la seva obra es troben mostres prou explícites de la seva capacitat cinematogràfica: habilitat i originalitat en la confecció
del guió (La espera, 1958); aptitud per a construir complexos espais cinematogràfics (¡Esto marcha!, 1949); bona direcció d’intèrprets (La ventana, 1957);
ús intel•ligent del muntatge (La espera); utilització del color com a factor narratiu (Rojo y azul, 1953); facilitat per a aconseguir una atmosfera inquietant
(Las tijeras, 1956); un accentuat to poètic (El espantajo, 1962), i un elevat clímax passional (Marionetas, 1955).
(www.enciclopedia.cat)
A contiuació 4 dibuixos de l'arxiu d'en Fernando inspirats en el Balneario del La Puda.
Pujada el dimecres 1 de setembre de 2021.
TAMBÉ ET POT INTERESSAR:
- Veure l'apartat - FOTO Jaume Olivet
- Veure l'apartat - Grafitis
Contador:
Grafiti - "El Balneari de La Puda"
Part 1 - Exteriors
Diumenge 25 de juliol de 2021
La primera persona que em va parlar del Balneari de La Puda de Montserrat va ser l'amic Fernando Font de Gayà. Té el Balneari
filmat en algunes de les películes del seu Pare.
La segona persona que em va parlar del Balneari de La Puda de Montserrat va ser el meu cunyat José Luís. Té un gos, un pastor alemany malinois i
l'entrena per la busqueda de persones.
Apartat - Dandy
En José Luís va visitar el balneari en una sessió d'entrenament del gos.
Si dues persones et parlem del mateix lloc, una d'elles, el meu cunyat, amb fotos incloses! Et pica la curiositat i acabas preguntant al senyor Google.
L'informació que hi ha en aquestes galeries referent a La Puda està treta de la wiquipèdia.
Poc queda de la marquesina que hi habia al majestuós passeig principal dels plataners. Els arbres han fet seva l'estructura de ferro, el
tronc se'ls ha menjat!
La Puda o La Puda de Montserrat és un antic balneari d'Esparreguera (Baix Llobregat) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Està situat a la vora esquerra del riu Llobregat, tot just passat el Congost del Cairat, i des del 18 de març de 1868 pertany a la parròquia de Santa
Maria d'Olesa de Montserrat.
El balneari es va edificar el 1870 i es va anar ampliant durant les dues dècades següents. El seu moment d'esplendor va ser a finals del segle XIX i
principis del XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina, que s'instal•lava a l'hotel Gori d'Olesa, amb el qual l'unia un servei permanent
de diligències. Es va tancar el 1958 i el 1971 patí moltes destrosses per una crescuda del Llobregat.[1] A principis dels anys 1980, l'edifici era d'un
fabricant olesà que tenia pensat reconvertir-ho en un hotel. Després el va tornar a vendre a l'ajuntament.[1] Actualment és en estat ruïnós.
.
La façana principal! A la foto anterior en l'actualitat, a la següent... tal com era!
Totes les fotografies antigues en blanc i negre estan tretes de una película del cineasta amateur
Pere Font i Marcet, pare del nostre amic Fernando Font de Gayà
En Pere Font i Marcet
(Terrassa 1914 - Terrassa 1989)
Compaginà l’activitat professional com a industrial tèxtil amb una intensa dedicació al cinema amateur. És considerat com el cineasta amateur més important
de la generació de realitzadors terrassencs que sorgí després de la guerra civil (Font Films). Debutà el 1944 amb la realització de nou films i al final de la
seva carrera totalitzà més de quaranta títols, molts guardonats tant a Catalunya com a l’estranger. També representà a Espanya en nou ocasions en el
Concurs Internacional de la UNICA, en què aconseguí premis vuit vegades.
Cultivà sobretot l’argumental i en la seva obra es troben mostres prou explícites de la seva capacitat cinematogràfica: habilitat i originalitat en la confecció
del guió (La espera, 1958); aptitud per a construir complexos espais cinematogràfics (¡Esto marcha!, 1949); bona direcció d’intèrprets (La ventana, 1957);
ús intel•ligent del muntatge (La espera); utilització del color com a factor narratiu (Rojo y azul, 1953); facilitat per a aconseguir una atmosfera inquietant
(Las tijeras, 1956); un accentuat to poètic (El espantajo, 1962), i un elevat clímax passional (Marionetas, 1955).
(www.enciclopedia.cat)
Compaginà l’activitat professional com a industrial tèxtil amb una intensa dedicació al cinema amateur. És considerat com el cineasta amateur més important de la generació de realitzadors terrassencs que sorgí després de la guerra civil (Font Films). Debutà el 1944 amb la realització de nou films i al final de la seva carrera totalitzà més de quaranta títols, molts guardonats tant a Catalunya com a l’estranger. També representà a Espanya en nou ocasions en el Concurs Internacional de la UNICA, en què aconseguí premis vuit vegades.
Cultivà sobretot l’argumental i en la seva obra es troben mostres prou explícites de la seva capacitat cinematogràfica: habilitat i originalitat en la confecció del guió (La espera, 1958); aptitud per a construir complexos espais cinematogràfics (¡Esto marcha!, 1949); bona direcció d’intèrprets (La ventana, 1957); ús intel•ligent del muntatge (La espera); utilització del color com a factor narratiu (Rojo y azul, 1953); facilitat per a aconseguir una atmosfera inquietant (Las tijeras, 1956); un accentuat to poètic (El espantajo, 1962), i un elevat clímax passional (Marionetas, 1955).
(www.enciclopedia.cat)