TERRASSENC DE L'ANY 2021 Jordi Grau i Martí Dissabte 27 de novembre de 2021

Diuen Diuen… Diuen que, fa molt de temps, un rebesavi del terrassenc de l’any del qual us anem a parlar, va destacar fent escultures fins al punt que el van cridar a Roma per anar a treballar al Vaticà. Allà, sembla que a banda de sotanes també hi podria haver trobat altres companyies i la seva pista es va perdre en un vaixell de tornada a la terra que en un cop de mala mar va enfonsar. Es desconeix quin va ser el llegat d’aquell viatge. A Catalunya quedava una nena que, en fer-se gran, demostraria el seu art fent figuretes pels seus nets i, just després, un manyà anomenat Josep a qui no se li resistia cap feina que pogués fer amb les mans i que, a les estones lliures, s’entretenia pintant…

Com quan apareixen les figures festives a plaça, ja sigui una gegant, un capgros o una bèstia que treu foc pels queixals, hi ha una feina invisible al darrera i una llegenda que l’acompanya, feta en part del record d’històries antigues i també, per descomptat, de realitats. Evidentment, si parlem de les mans que han donat forma a les figures que omplen de mitologia la història de Terrassa, no podem fer menys que dotar l’inici d’aquesta glossa d’un cert sentit teatral. Cal mostrar, doncs, que en aquest relat hi ha arrels que ens expliquen d’on ve l’art que ha acabat fent que avui anomenem Jordi Grau i Martí, terrassenc de l’any.

Nascut l’any 1961 a la Clínica del Remei a Terrassa, fill del Josep i la Inés, el Jordi va arribar al món el primer dia d’un mes de juny, mes de Festa Major. Bé, no… El 1961 no podem dir que hi hagués una Festa Major com la coneixem ara. No obstant això, podem dir que des de ben petits, tant el Jordi Grau com el seu germà gran, el Jan, van començar a beure i viure dins la família els fonaments que construirien l’artista. I aquests començaven per les cames. Podríem parlar del pas per l’escola de Ca l’Artigues o la Tecnos, però en aquesta història hi juga un paper clau les experiències fora de l’aula. La família Grau Martí vivia al carrer Puig Novell i la dèria familiar passava cada cap de setmana per sortir a la muntanya des d’abans d’aprendre a caminar. Això va portar que el Centre Excursionista de Terrassa fos com la segona casa i, tant ell com el seu germà s’hi van criar.

Amb dotze anys el Jordi començava a escalar parets i amb 13 despertava la seva passió per l’esquí. Això si, esquí de muntanya o esquí de fons, les formes més assequibles de practicar l’esport, que el pare li va deixar clar que espavilés que no hi havia tants recursos a casa. L’altre element dels caps de setmana el posava Rialles i, cada cap de setmana, ja fos una pel·lícula, una obra de teatre o un espectacle, el teatre Regina es convertia en el principal escenari des d’on una generació retrobava la cultura en català. Cal dir també que, en aquesta línia, el Centre Excursionista era l’olla on es bullien mil inquietuds en una època reivindicativa on tothom maldava per recuperar les tradicions manllevades pel Franquisme. Darrere la passió per la muntanya s’ajuntaven allà gent jove i gran amb ganes de recuperar la cultura popular. No hi havia res, les figures no sortien per Festa Major, però tothom rebuscava tradicions, el què i com fer-ho. Les històries antigues havien de deixar de ser històries i reconquerir la ciutat a toc de gralla, ja fos a cop de bastó, sobre un castell o amb gegants i nans ballant.

Jordi Grau participava i bevia d’aquesta il·lusió col·lectiva, però, als 16 anys la muntanya el cridava i decideix marxar cap a Andorra per dedicar-se al món de l’esquí. Hi arriba amb ganes de fer tot el que li encomanin, aprendre-ho tot i dedicar-s’hi professionalment.

Això no impedeix que, al maig, quan la temporada s’acaba torni cap a Terrassa i es vagi trobant escenes, si més no, peculiars. Un any es troba el seu germà gran i el Carles Girona intentant arreglar els gegants petits. Un altre any es troba el Jan i el Marc Galí rebuscant documentació sobre com era el Drac de Terrassa i disposats a construir-ne un de nou.

Evidentment, hi ha una petita diferència entre dedicar-se als campaments del Centre Excursionista a voler construir un gegant amb capses de cartró a emprendre determinades gestes. Les figures festives de Terrassa havien desaparegut o estaven malmeses en algun magatzem i tot el coneixement sobre com treballar-ho s’havia de rebuscar i crear de nou.

Per sort, tenir un pare manyà com Josep Grau, que havia après de tot i donat a trobar solucions a tot, que també es va involucrar en la gesta, donava les bases perquè d’aquella passió en poguessin sortir figures que tornessin a reconquerir la ciutat. Que dins el jove Jordi Grau hi havia un artista, vist a ulls d’avui és inqüestionable. La història que expliquem avui, però, podria haver estat diferent si no fos per una lesió de genoll que va acabar, després de 4 anys d’esforç, amb la voluntat del Jordi de dedicar la seva vida al món de l’esquí. La muntanya quedava relegada al camp de l’afició i les aportacions artístiques de les seves mans als projectes aficionats passaven, fruit d’un atzar rebuscat, a primer pla.

Altres vegades s’ha explicat com a inicis dels vuitanta va fer-se el primer capgròs fruit d’una juguesca entre el Jan Grau, el Marc Galí i el regidor de cultura de l’època, el Jordi Labòria. Menys conegut és que el Jordi Grau va aprofitar per fer la cara d’aquell primer cap gros en un permís de la mili i el pare la va completar a força d’imaginació i aplicació de tècniques heterogènies. Els grups de cultura popular ho posen perquè a Terrassa es recuperessin les tradicions i se’n creïn de noves, tornant a omplir de color la Festa Major de la ciutat. Jordi Grau participava a plaça formant part de molts dels diferents grups que s’anaven creant, mentre al taller ell i el pare feien reviure gegants i ajudaven a esquerdar l’ou del Drac que baixaria des de la seva cova a Sant Llorenç del Munt per convertir-se en part de l’ànima d’aquesta ciutat.

El Jordi Grau començava a definir-se com a l’escultor de figura festiva de referència que és avui en un camí d’autoaprenentatge on l’instint, el talent, recerca i consells externs. La primera veu a tenir en compte, la del pare, amb frases tan pragmàtiques com “no construeixis res que no puguis reparar”. Un altre bon suport, el del mestre Domingo Umbert, un referent en el treball amb figures festives, a qui van anar a veure per comprar-li cartró. Va acabar sorgint una bona amistat on Umbert compartia consells i alhora bevia de les solucions innovadores que anaven enginyant els Grau. L’escola estava dins el taller i l’únic intent d’apuntar-se a l’escola d’arts aplicades per aprendre a fer motlles acaba en un gran bluf. El pare ja l’avisa, “no hi trobaràs el que busques”. Tot i això s’apunta i veu que, tal com deia el Josep Grau, el posen a fer figuretes i no li ensenyen el que vol aprendre. Parlem d’un camí llarg. I si bé és cert que, després d’un bon inici els hi comencen a arribar encàrrecs per restaurar i reparar gegants d’altres ciutats, com els de Badalona o Santa Coloma de Gramenet, el Jordi adverteix que fins passats 10 anys no es va atrevir a construir els seus primers gegants originals, la Velleta i el diable de Martorell.

Això no vol dir que en aquest camí no anés creant. De fet, els capgrossos són un exemple perfecte de l’evolució del taller i del mateix món festiu terrassenc. El segon capgròs, la Lourdes dels Amics, ja va millorar una mica la tècnica i va ser escollida per decisió dels grups de cultura popular com una elecció obvia, ja que era qui aguantava aquell grapat de joves quan sortien d’assaig de castells o del centre excursionista. Després va venir el Grau llibreter, que ja va ser fet de forma més acurada amb cartró esponjós i va ser escollit a través del Xerrameca. Evidentment, Terrassa té els seus propis culebrots històrics, i la recuperació de la festa va patir els seus propis sotracs i la separació no del tot amistosa de minyons i castellers podria haver acabat amb aquella bona entesa. Afortunadament, no va ser així, la tradició del capgròs va arrelar i amb pocs anys es constitueix el molt secret Casinet de l’Espardenya del qual, el Jordi Grau és l’únic membre conegut. Aquí, si parlem de culebrots, també cal citar alguns episodis emblemàtics dels anys vuitanta on les relacions de la cultura popular i l’Ajuntament van donar moments apoteòsics. Només cal dir que l’únic capgròs no terrassenc en tots aquests anys data del 1988, l’Antoni Farrés, fet com a resposta del malestar de la cultura popular terrassenca amb la mala gestió portada a terme durant una llarga temporada pel consistori. També d’aquells anys queda una altra història que mereix ser explicada i que va començar el dia que l’Ajuntament va anunciar al món de la cultura popular que havien decidit eliminar la cercavila de la Festa Major. El Jordi Grau va respondre’ls que si no volien la cercavila doncs l’anirien a fer a Sabadell i algú es va molestar a fer una instància a la ciutat veïna. Això va provocar que al cap de poc sonés el telèfon a casa el Jordi i, en agafar-lo, s’hi trobés l’Antoni Farrés que li deia que els hi acceptaven la sol·licitud. Com us podeu imaginar, la notícia no va tardar també a arribar a l’Ajuntament de Terrassa i, al final, es va tornar a autoritzar la cercavila a la ciutat.

D’aquesta història s’ha de dir que el Jordi Grau en va sortir davant l’Ajuntament com el capitost de la revolta, cosa que ell nega. No obstant això, només cal parlar amb ell per saber que no té pèls a la llengua a l’hora de defensar la cultura popular, valgui la redundància, com a popular. Tenint en compte totes les figures festives que han sortit de les seves mans, li molesta sobre manera que a qualsevol poble i ciutat el més important quan es presenta una figura sigui la foto que s’hi hagi de fer l’alcalde al costat. “La figura és del poble”, exclama, “I és el poble qui s’hi ha de fotografiar”. Per això no té problema a recordar que cada any li plau regalar un capgròs a la ciutat de Terrassa. “A la gent de Terrassa”, especifica “no a l’Ajuntament pas”. Es pot dir que el seu camí per millorar i perfeccionar-se com a escultor de figura festiva ha anat paral•lel a la dignificació de les festes i a la professionalització per totes bandes. Tot i que en el seu dia alguns Ajuntaments li feien suar la cansalada. En tot cas, la carrera del Jordi avança molt més enllà dels capgrossos de la ciutat, tot i que ell els fa servir de referència per citar-te una o altra feina.

Així, podem dir que l’any del Soriguera, que també podriem conèixer com a l’any de les Olimpíades o 1992, després d’haver reparat i restaurat un munt de figures i construir-ne algunes altres, va començar a fer els seus propis gegants. L’escomesa el va portar fins a Shefield on va per Guerra i Pau. Allà el visitarà la seva dona, la Blanca, i els seus dos fills, la Marina i l’Enric. Aprofitem per dir aquí que, malgrat haver acabat tenint el taller sota de casa, de moment ni fills ni nets, semblen haver mostrat massa interès per continuar la nissaga artística. De moment… Però, centrem-nos. Estem al 92 i el taller ja es coneix com el Taller del Drac Petit. En bona part perquè el Jordi sempre ha estat el Grau petit i hi ha un joc entre imatgeria i el seu sobrenom. Es consolida com un referent i entoma feines que van des de les més bàsiques reparacions, gegantets d’escoles, capgrossos variats (que als altres pobles també tenen dret a tenir nans), feres, evidentment gegants, rèpliques i restauracions. Tota obra té el seu què i hi posa la seva dedicació. Avancen els temps i entren nous materials que fan més lleugeres les figures, però dins el taller es combina de les tècniques més tradicionals a les més modernes i Jordi Grau desenvolupa les seves pròpies fórmules de pintura o cola per millorar el seu treball. Si li pregunteu en quantes figues ha treballat durant tots aquests anys no us ho sabrà dir, però es calcula que més de 400 i, afortunadament, a la pàgina web del taller n’hi ha recopilades un grapat d’elles.

Si parlem de gegants, ha entomat encàrrecs tan colossals com el Gerió de Girona, amb tres caps i sis braços. Un embalum de gegant de més de 100 quilos que ell mateix va provar abans de treure’l del taller per veure si hi havia algú que allò ho podia moure. De bestiari, podem parlar des de la Vaca Xula de Vacarisses al Lleó de Sabadell, el qual va poder fer durant el confinament perquè, en veure que ens tancaven a casa, va anar a cercar un munt de material per no quedar-se amb les mans mortes. I destaquem també les restauracions, un treball especialment interessant, ja que no a tothom se li fa confiança com perquè pugui posar les mans sobre figures centenàries. Parlem de referents com els capgrossos de Capellades o el Drac de Vilafranca del Penedès. I, pel final, per descomptat, que per alguna cosa avui se li fa homenatge com a Terrassenc de l’any, totes les figures que ha creat i ajudat a recuperar a la nostra ciutat. A ell li devem la restauració i les rèpliques del Ramonet i l’Estefania i del Robesa i la Pepona, el Drac de Terrassa, l’Àliga, la Cuca Japonesa, el Drac Baluk, la Cuca japonesa, els gegantons Modernistes, la Carmeta, l’Antoni Messeguer… Me’n deixo algun? Segur que me’n deixo algun…

La pregunta clau és fàcil: Algú s’imagina les festes populars de Terrassa sense aquestes figures? La resposta, crec que compartida, és no. El Jordi Grau i Martí ha aportat al nostre imaginari col·lectiu personatges que formen part ja de l’ànima d’aquesta ciutat. I no podem acabar aquesta glossa sense incloure-hi la part reivindicativa on reclama que algun dia, a ser possible no d’aquí a 20 anys, totes les figures festives i la cultura popular de Terrassa tinguin un espai on estar guardats i exposats amb dignitat.

Quan això passi, entre tots els capgrossos n’hi podreu trobar un que se li assembla i ens recordarà aquest escultor que, afortunadament, no li ha donat mai per anar a fer escultures a Roma com al seu besavi i s’ha quedat a Terrassa per omplir de màgia les festes de la ciutat.

I per això, avui, podem dir-te enhorabona Terrassenc de l’any.

Teatre Principal - Dissabte 27 de novembre de 2021 Glossa del Terrassenc de l'any obra d'en Josep villagrasa Organitza El social

Pujada el dissabte 5 de febrer de 2022. TAMBÉ ET POT INTERESSAR: - Apartat - Terrassencs de l'Any - El meu CV - FOTO Jaume Olivet

Contador: