PEP G. CELDRÁN
Dibuixos d'en Fotomaón fets per l'amic Pep G Celdrán.
Comentaris d'un servidor
TOTS ELS DIBUIXOS D'AQUESTA GALERIA
Si et ve de gust, pots clicar damunt del dibuix per llegir l’explicació que li he afegit als
dibuios d'en Pep…
Però jo et convido a fer una altra cosa: baixa la galeria com qui remena calaixos vells,
sense pressa i amb curiositat. Així aniràs descobrint el personatge tal com ha anat brollant
del llapis — amb les seves dèries, les seves fílies i, evidentment, les seves glorioses
tonteries!
Pep G. Celdrán - Dibuix fet el divendres 10 d'octubre de 2025
Això li passa a Fotomatón dia sí, dia també: és el rei de fer tard! Si hi ha una hora,
ell arriba quan ja han recollit les cadires. Puntualitat? Ni que fos una llegenda urbana en la seva vida!
Fotomatón va arribar a la boda... quan ja estaven tallant el pastís. “He vingut just a temps per la part dolça!”
va exclamar. I sí, es va endur tres talls i una selfie amb la núvia. El nuvi? Encara no sap qui era aquell senyor.
Tornar a l'inici.
Pep G. Celdrán - Dibuix fet el diumenge 12 d'octubre de 2025
Hahaha! Això sí que és un Fotomatón en estat pur! Un fotomatón d'en Fotomatón
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet el diumenge 12 d'octubre de 2025
I encara duia carret! Que ja és dir, perquè el més normal en Fotomatón era oblidar-se de posar-lo!
Un dia va decidir fer fotos a la festa del barri. Va preparar la càmera, va fer 200 fotos...
i al final va descobrir que no havia posat el carret. “No passa res,” va dir, “les he capturat
amb el cor.” Els veïns encara esperen les fotos.
Si la fotografia fos una disciplina olímpica, ell competiria sense càmera… però amb moltes ganes!
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet el divendres 18 d'octubre de 2025
Això és el que passa quan ets baixet: el Fotomatón es perd entre la gent, li tapen les vistes al cine,
i quan fa una foto… només surt el cogote dels altres! Però ell s’ho pren amb humor: diu que la vida es
veu millor des de prop del terra, sobretot si hi ha galetes caigudes!
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet el divendres 18 d'octubre de 2025
És clar que sí! Per començar bé una sessió de fotos, al Fotomatón no li pot faltar el seu tallat ben calent...
tan calent que crema! Diu que si no li escalfa els dits, no li surten les fotos amb ànima. I si es crema la
llengua? Doncs millor: així no fa comentaris mentre dispara!
Una vegada, abans de començar la sessió de fotos, Fotomatón va exigir el seu ritual sagrat:
un tallat ben calent. Però no qualsevol! Havia de cremar, fer fum, i deixar empremta a la tassa...
i a la llengua. “Si no em crema, no m’inspira,” va dir mentre bufava com si apagués espelmes.
Amb la primera glopada, va fer una ganyota digna de pel·lícula de terror. I just en aquell moment... clic!
La càmera va capturar l’expressió més autèntica de la jornada. “Això sí que és una foto amb emoció!” va
exclamar, mentre es refredava la boca amb un gelat que no havia demanat.
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet el dijous 23 d'octubre de 2025
Nois, és la vida del fotògraf! crida en Fotomatón mentre es palpa les butxaques com si busqués
tresors amagats. Però res: ni una moneda, ni un caramel. Les butxaques? Més buides que una càmera
sense carret.
Ha fet fotos a casaments, festes, comunions... i a canvi? Un entrepà fred, una abraçada apretada,
o un “ja et direm alguna cosa”. Però ell ho té clar: no cobra en diners, cobra en records. I mentre
els altres compten euros, ell compta somriures.
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet el divendres 24 d'octubre de 2025
Això és el que passa quan compres per internet... On punyetes són els meus carrets de 400 ASA?!
Fotomatón, decidit a renovar el seu arsenal fotogràfic, va fer clic a “comprar” com si fos un professional
del comerç digital. Va demanar carrets de 400 ASA, filtres màgics i un trípode que prometia estabilitat
zen. Però quan va arribar el paquet...
Un rotlle de paper de cuina, una lupa de joguina i un pal de selfie amb purpurina. “Això és una broma, oi?
va dir mentre intentava fer una foto amb el pal enganxat al front.
Va trucar al servei d’atenció al client, però només li van respondre amb un gif d’un gat. “És que ni el gat
té carrets!” va cridar, mentre intentava fer una sessió amb el paper de cuina com a filtre artístic.
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet el dissabte 25 d'octubre de 2025
Mentre uns van amb un mòbilúltimageneraciódemarcaxinesa que fa selfies, escaneja documents i et prepara uns tallats
que cremen de collons... en Fotomatón encara està decidint amb quina càmera disparar. Té una analògica del 82, una
digital que fa soroll estrany, i una que només funciona si li canta una cançó.
Jo no trio càmeres, elles em trien a mi, diu, mentre remena la motxilla com si fos una loteria.
Al final, fa la foto amb la càmera de joguina que li va regalar la seva tieta. I el resultat?
Brutal. Amb un toc vintage, un angle impossible i una taca de cafè a la cantonada.
Millor que si l'hagués fet l'amic David!
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet el diumenge 26 d'octubre de 2025
Això és el que passa quan vas amb una diapositiva a un laboratori modern: et miren com si haguessis
portat una pedra de l’edat de gel. En Fotomatón, tot orgullós, treu la seva diapositiva del 92, la posa
sobre el taulell i diu: “Vull revelat i ampliació!”
El tècnic, amb ulls com plats, respon: “Això... és decoració, oi?” I Fotomatón, indignat: “Això és art
analògic, amic meu!”
Al final, li van fer una foto a la diapositiva amb un mòbilúltimageneraciódemarcaxinesa... i li van enviar
el fitxer per correu. En Fotomatón encara està buscant el botó de “imprimir amb ànima”.
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet el divendres 31 d'octubre de 2025
En Fotomatón i la carbassa
En Fotomatón va decidir fer una sessió especial per Halloween. Però en lloc de models, paisatges, gats o
plantes carnivores, va escollir... una carbassa. No una carbassa qualsevol, no. Era la Carbassa gran,
taronja, amb una cara tallada que semblava mig enfadada, mig constipada.
Amb el trípode a punt i la llum perfecta, es va posar al costat de la carbassa per fer-se un autoretrat.
Però cada cop que somreia, la carbassa semblava fer-li ombra. Literalment. Va provar de posar-se un barret
de bruixot, però la carbassa semblava més fotogènica. Va intentar fer una cara terrorífica, però la carbassa
el guanyava amb la seva mirada buida i inquietant.
Al final, va acceptar la realitat: la carbassa era la veritable estrella. Així que va fer el que qualsevol
fotògraf amb dignitat faria... va penjar la foto a Instagram amb el títol: “Jo i la meva musa de Halloween.
Ella em fa ombra, però jo li faig la foto.”
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet dijous 13 de novembre de 2025
COI QUIN ZOOM MÉS POTENT!!!
El crit d'en Fotomatón, més que una exclamació de sorpresa, s'havia convertit en un mantra,
una mena de súplica existencial mentre el tronc seguia la seva trajectòria. L'arbre, abans
un simple element del paisatge, es convertia ara en el seu destí inevitable, o potser...
la seva salvació?
En el darrer instant, amb el cor a la gola i la càmera apuntant cap al no-res, en Pep va tancar
els ulls. L'impacte era imminent.
CRACK! BRRRRUUUM! PAF!
No hi va haver el dolor esperat. Només un balanceig suau, un murmuri de fulles i una sensació de...
¿cotó fluix?
Amb un ull obert i l'altre mig tancat, va mirar al seu voltant. El "tronc volador" s'havia encallat
amb precisió mil·limètrica entre dues grans branques forquillades de l'arbre més robust del bosc.
Però no s'havia estavellat; l'havia frenat suaument una gegantina i antiga teranyina que una aranya
amb ambicions d'arquitecta havia teixit entre els arbres. El nostre amic estava suspès a uns cinc
metres de terra, perfectament encaixat, com una peça de puzle. La càmera, miraculously intacta, li
penjava del coll, amb el zoom apuntant cap a... un niu de mussols que el miraven amb curiositat.
"Bé", va dir en Pep, traient-se una fulla de la boca i mirant la teranyina amb una barreja de respecte
i por. "Suposo que això és el que es pot dir 'aterratge suau'. Però, i la foto?" Va mirar la pantalla
de la càmera. Al centre, un mussol amb els ulls ben oberts i una expressió de "Què dimonis està passant
aquí?" el mirava directament. Al fons, el seu propi reflex, amb els cabells de punta i una expressió
de sorpresa genuïna.
"La millor foto de carnet de la història de la micologia!", va exclamar, abans d'adonar-se que estava
atrapat i que començava a fer fred. "Ara només falta saber com baixar..."
I així, la desventura d'en Fotomatón, va acabar no amb un desastre, sinó amb un encallament sorprenent
i una foto memorable. Potser el "Fotomatón Rural" no era tan perillós com semblava, només... una mica
més aventurer del compte.
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet divendres 14 de novembre de 2025
ESPERAAA... NO CORRIS TAAANT...
El nostre intrèpid amic (i com sempre, inconscient) fotògraf, havia viatjat fins a la Sabana per
capturar l'essència de la vida salvatge en el seu hàbitat natural. Però, és clar, en lloc d'utilitzar
un teleobjectiu des de la seguretat d'un jeep, ell preferia la "proximitat immersiva". És a dir,
ajupir-se a terra, gairebé a l'alçada de les peülles, amb la càmera a punt.
El problema és que el rinoceront, que venia com una bala de canó aixecant una polseguera èpica, no
semblava gaire interessat a posar. De fet, tenia pinta d'estar molt, molt enfadat per la sessió de
fotos improvisada. "A veure, amic, que només vull una 'foto acció' amb una mica de bokeh de fons!",
cridava en Fotomatón, amb el cul en pompa i la cara enganxada a l'objectiu. "No et moguis! La llum
és perfecte! Només un somriure, va! Però no tan ràpid, que no puc enfocar!"
El rinoceront, en lloc d'aturar-se, va augmentar la velocitat. "Perfecte! La tensió en el pla és
increïble!", va pensar mentre sentia que la terra tremolava sota els seus peus. "Llàstima que no
porto el meu zoom potent de l'última vegada. Hauré de fer un petit pas enrere... un petitíssim
pas... just després d'aquest click que ho canviarà tot!"
Un segon després, el rinoceront va passar on era el Pep, deixant només una boira de pols i un
reguitzell de bafarades d'aire. En Fotomatón, ara girant en rodó per l'impuls, va tenir la foto.
Era borrosa, amb un tros d'ullal al centre i, just a la cantonada, la seva pròpia orella.
"Val la pena", va decidir, mentre intentava desenterrar la càmera de la sorra. "Però la propera
vegada, li demanaré que es tregui l'uniforme d'atleta olímpic..."
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet dissabte 15 de novembre de 2025
"MMM... NO EM VÉ RES AL CAP...
En Foomatón estava davant del cartell del "Concurs Fotogràfic", rascant-se el cap amb un aire de profunda frustració.
Després d'haver sobreviscut a avions de troncs i a rinoceronts velocistes, el seu nou enemic era molt més subtil i,
alhora, increïblement perillós: el bloqueig creatiu.
"Vinga", es deia a si mateix. "Has de trobar una idea genial. Una imatge potent, amb contrast, amb una història...
A veure, ¿Què pot fer una foto interessant...?" Va mirar el cel gris, que amenaçava tempesta. Va mirar el cartell,
que li exigia originalitat. I va mirar cap a dalt, on un elegant piano de cua planejava amenaçadorament just sobre
el seu cap.
"No em ve res al cap", va repetir amb una pausa dramàtica, sense adonar-se de la ironia de la frase. "Potser un retrat.
O un paisatge. Un paisatge amb un element inesperat? Com una... una font? No, massa típic." La pluja va començar a caure,
però el que realment gotejava no era aigua. Era la sensació imminent que el piano de cua es podia estavellar contra terra
en qualsevol moment, creant el que seria, sense cap mena de dubte, la fotografia guanyadora del concurs:
Títol suggerit: "Harmonia Major Destrossada" o "La Inspiració Caeix del Cel".
Però en Fotomaón, que havia desenvolupat un nivell de negació a l'amenaça exterior admirable, continuava la seva recerca
interna. "Necessito una metàfora visual. Una al·legoria de la pressió. Una imatge que parli del pes de les expectatives...
Oh, vaja, està plovent una mica fort."
El piano va fer un petit cling-clong quan una gota va tocar una tecla. "Bé", va concloure en Pep, agafant la càmera.
"Potser la millor idea és fugir d'aquí i fer una foto a algun lloc sense instruments musicals voladors. El meu cap ho
agrairà... si hi arriba sencer." Un seon després el piano s'estaballaba on fins feia 2 segons hi era el nostre amic!
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet diumenge 16 de novembre de 2025
La Crisi del Selfie Artístic
"NO SÉ, NO SÉ..."
Després d'esquivar el piano i fugir de la inspiració, en Pep va decidir que si la natura, la velocitat i
l'art clàssic no li donaven la foto guanyadora, potser la resposta estava en la humilitat... i el selfie.
Però no qualsevol selfie. El selfie que et canvia la vida. El selfie que et fa guanyar concursos.
Va agafar la seva darrera adquisició: una càmera compacta, petita, senzilla... i la va aixecar amb el braç
estirat. "A veure, Pep, som-hi", va murmurar, posant la seva millor expressió de "fotògraf profundament
pensatiu, amb barba elegant i ulleres de savi". El problema és que els seus dits, gruixuts i poc acostumats
a la delicadesa de la moda digital, li donaven problemes.
"La llum és bona, però l'angle no m'afavoreix. Em fa papada. Potser hauria de posar la boca de 'petó de canard'?",
va provar, fent un morret amb un resultat qüestionable. "No, no, sembla que estigui buscant monedes sota el sofà",
es va dir a si mateix. "Què tal una expressió de 'rock and roll'?" Va aixecar la mà amb el gest de la banya,
mentre pensava: "No sé, no sé... aquesta mirada és massa... agressiva per a un concurs d'art!"
Mentrestant, a terra, la seva robusta i potent càmera anterior, juntament amb l'objectiu "coll quin zoom més
potent", jeien abandonats i oblidats. L'únic que importava ara era dominar l'art del selfie d'alta cultura.
"Potser si em poso la gorra de costat... o si miro enfora amb aire melancòlic, com si estigués pensant en la
composició del Segle d'Or espanyol...", reflexionava en Pep.
La veritat és que, després de tanta aventura i risc, el seu pitjor enemic era, una vegada més, ell mateix i
la pressió de fer una bona foto. I, francament, en aquell moment estava més a prop de fer una foto de carnet
per al club de l'avorriment que d'un premi fotogràfic. "Últim intent!", va exclamar. Va posar cara de patiment
existencial. Click. "Perfecte. Segur que els jutges entenen aquesta agonia metafísica."
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet dimarts 18 de novembre de 2025
Fotomatón, el caçador de moments
Amb Polaroid
Amb la càmera Polaroid penjada com qui porta una medalla olímpica, Fotomatón s’endinsa en la jungla
urbana a la recerca del somriure perfecte. A la mà, un feix de fotos instantànies que fan olor de
revelat i records. I si no saps què està fent... potser encara no tens una edat, però tranquil:
ell tampoc sap què fa la gent amb TikTok.
Cada clic de la Polaroid és una declaració d’intencions: Aquí estic, aquí rius, aquí quedes retratat
per l’eternitat (o fins que la foto es desintegri al sol de Terrassa).
Amb el seu cabell recollit i ulls de nen en cos de jubilat, Fotomatón et diu: No és nostàlgia,
és resistència analògica!
Vols conèixer una mica més de la Polaroid?
Galeria - PolaroidMan història
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet dijous 20 de novembre de 2025
Fotomatón i el drama logístic del segle XXI
Després de llegir tres fòrums, comparar vint models i mirar set vídeos amb influencers que diuen
“aquesta reflex és brutal”, Fotomatón fa el pas: demana la seva càmera reflex per Amazon. Ja es veu
retratant ocells en vol, gats en salt i la Margarida fent fotos a Floc.
Però quan arriba el paquet… Un pot d’esprai “Reflex”. Mentolat. Per contractures.
Fotomatón, amb cara de “estic a punt de cridar al servei d’atenció al client”, exclama:
“QUE SÍIIII… PERÒ JO VOLIA UNA CÀMERA REFLEX, NO UN MASSATGE!”
Ara té l’esquena relaxada, però cap foto. I Amazon li recomana: “Clients que van comprar
Reflex Spray també van comprar mitjons tèrmics i coixins lumbars.”
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet diumenge 23 de novembre de 2025
Fotomatón i la revolució pixelada
Abans que les càmeres tinguessin més megapíxels que neurones despertes a les 7 del matí,
Fotomatón va fer el salt a la fotografia digital. Va guardar la Polaroid en una capsa
(amb una llàgrima dissimulada) i va encendre el seu primer ordinador amb Windows que
feia soroll de tractor.
La seva primera foto digital? Una margarida borrosa (la planta, no la mascota) amb 240x320 píxels
i colors que semblaven pintats amb plastidecors. Però ell estava emocionat: “Ara les fotos no s’han
de sacsejar, només esperar que carreguin!”
Cada imatge era un mosaic d’esperança. Els ulls sortien com dos quadrats, els gats com fantasmes
pixelats, i les vacances semblaven videojocs dels anys 90. Però Fotomatón ho celebrava igual:
“Quins records... la meva primera foto digital! I encara la tinc guardada en un disquet que no
sé com obrir.”
Ara, amb càmeres que detecten somriures, plors i fins i tot si tens gana, Fotomatón mira enrere i
somriu. Perquè cada píxel era una promesa: “Això només pot millorar.”
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet diumenge 23 de novembre de 2025
Fotomatón i ls llibres casolans
Hi havia una època gloriosa en què els àlbums digitals no es feien amb apps ni plantilles online,
sinó amb impressores tossudes que gastaven més tinta que un cal·lígraf medieval. En aquell temps,
Fotomatón decidia immortalitzar les vacances amb la millor tecnologia disponible: Photo.., paper
fotogràfic barat i una espiral metàl·lica.
Primer imprimia les fotos amb la impressora de casa, que mai fallava a l’hora de deixar una ratlla
misteriosa al mig de la imatge. Després, amb tisores de cuina —perquè ningú tenia tisores de scrapbook—
retallava les fotos amb una precisió més que dubtosa. Un cop retallades, les enganxava amb cola de barra,
que amb el temps feia que les imatges quedessin més ondulades que les onades de la platja. Finalment,
passava totes les pàgines per una espiral metàl·lica, com si fos un quadern d’institut, i proclamava
amb orgull: voilà, l’àlbum digital analògic!
El resultat era un llibre únic, amb olor de tinta i cola, capaç de competir amb qualsevol àlbum online
d’avui. Però el millor de tot era la sorpresa de cada pàgina: fotos tortes, marges tallats i alguna
imatge repetida, perquè la impressora havia decidit fer còpia de seguretat pel seu compte. Aquell quadern
improvisat no era perfecte, però tenia una cosa que cap aplicació podia replicar: la màgia de l’esforç
casolà i el riure compartit cada vegada que algú el fullejava.
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet dilluns 24 de novembre de 2025
La multa surrealista
La policia local ha registrat un cas digne de titulars. El protagonista és el Fotomatón, que va rebre una
multa amb una fotografia del seu cotxe tan borrosa que semblava més un quadre impressionista que una prova
de trànsit. L’afectat, indignat, va reclamar que la imatge no era prou nítida i que, per tant, la sanció
no podia ser vàlida.
La sorpresa va arribar quan els agents li van explicar que la multa no era pas per excés de velocitat,
com ell havia suposat. El motiu era just el contrari: circular massa lentament. Segons l’informe policial,
el Fotomatón havia obstaculitzat la carretera amb una marxa tan pausada que va provocar una cua més llarga
que la d’un concert multitudinari.
Fonts de la comissaria asseguren que el conductor es va defensar amb vehemència, argumentant que sempre
l’havien multat per córrer massa i que ara, de manera incomprensible, també ho feien per anar massa lent.
“Què volen, que condueixi a una velocitat justa i equilibrada com si fos una recepta de cuina?”, hauria exclamat.
Els agents, amb un somriure discret, van concloure que la carretera no és un fotomatón on es pot ajustar
la velocitat per sortir bé a la foto. La sanció, doncs, queda confirmada, i el cas ha entrat directament
al llibre d’anècdotes surrealistes del trànsit local.
Tornar a l'inici.
Pep Celdrán - Dibuix fet dimarts 25 de novembre de 2025
La càmera sempre amb tu
Un dia qualsevol, vaig sortir de casa amb la idea més senzilla del món: comprar pa. El sol brillava,
la gent passejava tranquil·la, i jo caminava sense pressa. Però, just a la cantonada, va aparèixer
un espectacle digne d’una pel·lícula: un gos amb ulleres de sol, muntat en un patinet, perseguit
per un nen que cridava “torna’m el gelat!”.
Vaig quedar bocabadat. La meva mà va anar instintivament a la butxaca… i res. No hi havia càmera.
Només el mòbil amb la bateria esgotada. Vaig mirar al meu voltant: ningú més semblava adonar-se
de la meravella que estava passant. I aleshores vaig entendre la lliçó: els moments màgics no
avisen, apareixen quan menys t’ho esperes.
Des d’aquell dia, vaig decidir portar sempre una càmera. No per fer fotos perfectes, sinó per
capturar l’imprevisible: el somriure espontani d’un amic, un núvol amb forma de croissant, o
la cara d’algú quan descobreix que ha entrat a la cafeteria equivocada. La càmera es va convertir
en el meu passaport cap a històries que, sense prova visual, ningú creuria.
Perquè la vida, al cap i a la fi, és com un gran espectacle improvisat. I si no tens càmera,
corres el risc de perdre’t el gag més divertit del dia.
Tornar a l'inici.
TAMBÉ ET POT INTERESSAR:
- Pujada el dissabte 13 de desembre de 2025.
- Apartat - Jaume Olivet - Fotomatón
- Noms Propis - Pep Gonzàlez
- Apartat - TERRASSA - Ciutat d'artistes 2025
- El meu CV - FOTO Jaume Olivet
Contador:
PEP G. CELDRÁN
Dibuixos d'en Fotomaón fets per l'amic Pep G Celdrán.
Comentaris d'un servidor
TOTS ELS DIBUIXOS D'AQUESTA GALERIA
Si et ve de gust, pots clicar damunt del dibuix per llegir l’explicació que li he afegit als
dibuios d'en Pep…
Però jo et convido a fer una altra cosa: baixa la galeria com qui remena calaixos vells,
sense pressa i amb curiositat. Així aniràs descobrint el personatge tal com ha anat brollant
del llapis — amb les seves dèries, les seves fílies i, evidentment, les seves glorioses
tonteries!
Comentaris d'un servidor
TOTS ELS DIBUIXOS D'AQUESTA GALERIA
Si et ve de gust, pots clicar damunt del dibuix per llegir l’explicació que li he afegit als
dibuios d'en Pep…
Però jo et convido a fer una altra cosa: baixa la galeria com qui remena calaixos vells,
sense pressa i amb curiositat. Així aniràs descobrint el personatge tal com ha anat brollant
del llapis — amb les seves dèries, les seves fílies i, evidentment, les seves glorioses
tonteries!
Això li passa a Fotomatón dia sí, dia també: és el rei de fer tard! Si hi ha una hora,
ell arriba quan ja han recollit les cadires. Puntualitat? Ni que fos una llegenda urbana en la seva vida!
Fotomatón va arribar a la boda... quan ja estaven tallant el pastís. “He vingut just a temps per la part dolça!”
va exclamar. I sí, es va endur tres talls i una selfie amb la núvia. El nuvi? Encara no sap qui era aquell senyor.
Tornar a l'inici.
Hahaha! Això sí que és un Fotomatón en estat pur! Un fotomatón d'en Fotomatón
Tornar a l'inici.
I encara duia carret! Que ja és dir, perquè el més normal en Fotomatón era oblidar-se de posar-lo!
Un dia va decidir fer fotos a la festa del barri. Va preparar la càmera, va fer 200 fotos...
i al final va descobrir que no havia posat el carret. “No passa res,” va dir, “les he capturat
amb el cor.” Els veïns encara esperen les fotos.
Si la fotografia fos una disciplina olímpica, ell competiria sense càmera… però amb moltes ganes!
Tornar a l'inici.
Això és el que passa quan ets baixet: el Fotomatón es perd entre la gent, li tapen les vistes al cine,
i quan fa una foto… només surt el cogote dels altres! Però ell s’ho pren amb humor: diu que la vida es
veu millor des de prop del terra, sobretot si hi ha galetes caigudes!
Tornar a l'inici.
És clar que sí! Per començar bé una sessió de fotos, al Fotomatón no li pot faltar el seu tallat ben calent...
tan calent que crema! Diu que si no li escalfa els dits, no li surten les fotos amb ànima. I si es crema la
llengua? Doncs millor: així no fa comentaris mentre dispara!
Una vegada, abans de començar la sessió de fotos, Fotomatón va exigir el seu ritual sagrat:
un tallat ben calent. Però no qualsevol! Havia de cremar, fer fum, i deixar empremta a la tassa...
i a la llengua. “Si no em crema, no m’inspira,” va dir mentre bufava com si apagués espelmes.
Amb la primera glopada, va fer una ganyota digna de pel·lícula de terror. I just en aquell moment... clic!
La càmera va capturar l’expressió més autèntica de la jornada. “Això sí que és una foto amb emoció!” va
exclamar, mentre es refredava la boca amb un gelat que no havia demanat.
Tornar a l'inici.
Nois, és la vida del fotògraf! crida en Fotomatón mentre es palpa les butxaques com si busqués
tresors amagats. Però res: ni una moneda, ni un caramel. Les butxaques? Més buides que una càmera
sense carret.
Ha fet fotos a casaments, festes, comunions... i a canvi? Un entrepà fred, una abraçada apretada,
o un “ja et direm alguna cosa”. Però ell ho té clar: no cobra en diners, cobra en records. I mentre
els altres compten euros, ell compta somriures.
Tornar a l'inici.
Això és el que passa quan compres per internet... On punyetes són els meus carrets de 400 ASA?!
Fotomatón, decidit a renovar el seu arsenal fotogràfic, va fer clic a “comprar” com si fos un professional
del comerç digital. Va demanar carrets de 400 ASA, filtres màgics i un trípode que prometia estabilitat
zen. Però quan va arribar el paquet...
Un rotlle de paper de cuina, una lupa de joguina i un pal de selfie amb purpurina. “Això és una broma, oi?
va dir mentre intentava fer una foto amb el pal enganxat al front.
Va trucar al servei d’atenció al client, però només li van respondre amb un gif d’un gat. “És que ni el gat
té carrets!” va cridar, mentre intentava fer una sessió amb el paper de cuina com a filtre artístic.
Tornar a l'inici.
Mentre uns van amb un mòbilúltimageneraciódemarcaxinesa que fa selfies, escaneja documents i et prepara uns tallats
que cremen de collons... en Fotomatón encara està decidint amb quina càmera disparar. Té una analògica del 82, una
digital que fa soroll estrany, i una que només funciona si li canta una cançó.
Jo no trio càmeres, elles em trien a mi, diu, mentre remena la motxilla com si fos una loteria.
Al final, fa la foto amb la càmera de joguina que li va regalar la seva tieta. I el resultat?
Brutal. Amb un toc vintage, un angle impossible i una taca de cafè a la cantonada.
Millor que si l'hagués fet l'amic David!
Tornar a l'inici.
Això és el que passa quan vas amb una diapositiva a un laboratori modern: et miren com si haguessis
portat una pedra de l’edat de gel. En Fotomatón, tot orgullós, treu la seva diapositiva del 92, la posa
sobre el taulell i diu: “Vull revelat i ampliació!”
El tècnic, amb ulls com plats, respon: “Això... és decoració, oi?” I Fotomatón, indignat: “Això és art
analògic, amic meu!”
Al final, li van fer una foto a la diapositiva amb un mòbilúltimageneraciódemarcaxinesa... i li van enviar
el fitxer per correu. En Fotomatón encara està buscant el botó de “imprimir amb ànima”.
Tornar a l'inici.
En Fotomatón i la carbassa
En Fotomatón va decidir fer una sessió especial per Halloween. Però en lloc de models, paisatges, gats o
plantes carnivores, va escollir... una carbassa. No una carbassa qualsevol, no. Era la Carbassa gran,
taronja, amb una cara tallada que semblava mig enfadada, mig constipada.
Amb el trípode a punt i la llum perfecta, es va posar al costat de la carbassa per fer-se un autoretrat.
Però cada cop que somreia, la carbassa semblava fer-li ombra. Literalment. Va provar de posar-se un barret
de bruixot, però la carbassa semblava més fotogènica. Va intentar fer una cara terrorífica, però la carbassa
el guanyava amb la seva mirada buida i inquietant.
Al final, va acceptar la realitat: la carbassa era la veritable estrella. Així que va fer el que qualsevol
fotògraf amb dignitat faria... va penjar la foto a Instagram amb el títol: “Jo i la meva musa de Halloween.
Ella em fa ombra, però jo li faig la foto.”
Tornar a l'inici.
COI QUIN ZOOM MÉS POTENT!!!
El crit d'en Fotomatón, més que una exclamació de sorpresa, s'havia convertit en un mantra,
una mena de súplica existencial mentre el tronc seguia la seva trajectòria. L'arbre, abans
un simple element del paisatge, es convertia ara en el seu destí inevitable, o potser...
la seva salvació?
En el darrer instant, amb el cor a la gola i la càmera apuntant cap al no-res, en Pep va tancar
els ulls. L'impacte era imminent.
CRACK! BRRRRUUUM! PAF!
No hi va haver el dolor esperat. Només un balanceig suau, un murmuri de fulles i una sensació de...
¿cotó fluix?
Amb un ull obert i l'altre mig tancat, va mirar al seu voltant. El "tronc volador" s'havia encallat
amb precisió mil·limètrica entre dues grans branques forquillades de l'arbre més robust del bosc.
Però no s'havia estavellat; l'havia frenat suaument una gegantina i antiga teranyina que una aranya
amb ambicions d'arquitecta havia teixit entre els arbres. El nostre amic estava suspès a uns cinc
metres de terra, perfectament encaixat, com una peça de puzle. La càmera, miraculously intacta, li
penjava del coll, amb el zoom apuntant cap a... un niu de mussols que el miraven amb curiositat.
"Bé", va dir en Pep, traient-se una fulla de la boca i mirant la teranyina amb una barreja de respecte
i por. "Suposo que això és el que es pot dir 'aterratge suau'. Però, i la foto?" Va mirar la pantalla
de la càmera. Al centre, un mussol amb els ulls ben oberts i una expressió de "Què dimonis està passant
aquí?" el mirava directament. Al fons, el seu propi reflex, amb els cabells de punta i una expressió
de sorpresa genuïna.
"La millor foto de carnet de la història de la micologia!", va exclamar, abans d'adonar-se que estava
atrapat i que començava a fer fred. "Ara només falta saber com baixar..."
I així, la desventura d'en Fotomatón, va acabar no amb un desastre, sinó amb un encallament sorprenent
i una foto memorable. Potser el "Fotomatón Rural" no era tan perillós com semblava, només... una mica
més aventurer del compte.
Tornar a l'inici.
El crit d'en Fotomatón, més que una exclamació de sorpresa, s'havia convertit en un mantra,
una mena de súplica existencial mentre el tronc seguia la seva trajectòria. L'arbre, abans
un simple element del paisatge, es convertia ara en el seu destí inevitable, o potser...
la seva salvació?
En el darrer instant, amb el cor a la gola i la càmera apuntant cap al no-res, en Pep va tancar
els ulls. L'impacte era imminent.
CRACK! BRRRRUUUM! PAF!
No hi va haver el dolor esperat. Només un balanceig suau, un murmuri de fulles i una sensació de...
¿cotó fluix?
Amb un ull obert i l'altre mig tancat, va mirar al seu voltant. El "tronc volador" s'havia encallat
amb precisió mil·limètrica entre dues grans branques forquillades de l'arbre més robust del bosc.
Però no s'havia estavellat; l'havia frenat suaument una gegantina i antiga teranyina que una aranya
amb ambicions d'arquitecta havia teixit entre els arbres. El nostre amic estava suspès a uns cinc
metres de terra, perfectament encaixat, com una peça de puzle. La càmera, miraculously intacta, li
penjava del coll, amb el zoom apuntant cap a... un niu de mussols que el miraven amb curiositat.
"Bé", va dir en Pep, traient-se una fulla de la boca i mirant la teranyina amb una barreja de respecte
i por. "Suposo que això és el que es pot dir 'aterratge suau'. Però, i la foto?" Va mirar la pantalla
de la càmera. Al centre, un mussol amb els ulls ben oberts i una expressió de "Què dimonis està passant
aquí?" el mirava directament. Al fons, el seu propi reflex, amb els cabells de punta i una expressió
de sorpresa genuïna.
"La millor foto de carnet de la història de la micologia!", va exclamar, abans d'adonar-se que estava
atrapat i que començava a fer fred. "Ara només falta saber com baixar..."
I així, la desventura d'en Fotomatón, va acabar no amb un desastre, sinó amb un encallament sorprenent
i una foto memorable. Potser el "Fotomatón Rural" no era tan perillós com semblava, només... una mica
més aventurer del compte.
ESPERAAA... NO CORRIS TAAANT...
El nostre intrèpid amic (i com sempre, inconscient) fotògraf, havia viatjat fins a la Sabana per
capturar l'essència de la vida salvatge en el seu hàbitat natural. Però, és clar, en lloc d'utilitzar
un teleobjectiu des de la seguretat d'un jeep, ell preferia la "proximitat immersiva". És a dir,
ajupir-se a terra, gairebé a l'alçada de les peülles, amb la càmera a punt.
El problema és que el rinoceront, que venia com una bala de canó aixecant una polseguera èpica, no
semblava gaire interessat a posar. De fet, tenia pinta d'estar molt, molt enfadat per la sessió de
fotos improvisada. "A veure, amic, que només vull una 'foto acció' amb una mica de bokeh de fons!",
cridava en Fotomatón, amb el cul en pompa i la cara enganxada a l'objectiu. "No et moguis! La llum
és perfecte! Només un somriure, va! Però no tan ràpid, que no puc enfocar!"
El rinoceront, en lloc d'aturar-se, va augmentar la velocitat. "Perfecte! La tensió en el pla és
increïble!", va pensar mentre sentia que la terra tremolava sota els seus peus. "Llàstima que no
porto el meu zoom potent de l'última vegada. Hauré de fer un petit pas enrere... un petitíssim
pas... just després d'aquest click que ho canviarà tot!"
Un segon després, el rinoceront va passar on era el Pep, deixant només una boira de pols i un
reguitzell de bafarades d'aire. En Fotomatón, ara girant en rodó per l'impuls, va tenir la foto.
Era borrosa, amb un tros d'ullal al centre i, just a la cantonada, la seva pròpia orella.
"Val la pena", va decidir, mentre intentava desenterrar la càmera de la sorra. "Però la propera
vegada, li demanaré que es tregui l'uniforme d'atleta olímpic..."
Tornar a l'inici.
El nostre intrèpid amic (i com sempre, inconscient) fotògraf, havia viatjat fins a la Sabana per
capturar l'essència de la vida salvatge en el seu hàbitat natural. Però, és clar, en lloc d'utilitzar
un teleobjectiu des de la seguretat d'un jeep, ell preferia la "proximitat immersiva". És a dir,
ajupir-se a terra, gairebé a l'alçada de les peülles, amb la càmera a punt.
El problema és que el rinoceront, que venia com una bala de canó aixecant una polseguera èpica, no
semblava gaire interessat a posar. De fet, tenia pinta d'estar molt, molt enfadat per la sessió de
fotos improvisada. "A veure, amic, que només vull una 'foto acció' amb una mica de bokeh de fons!",
cridava en Fotomatón, amb el cul en pompa i la cara enganxada a l'objectiu. "No et moguis! La llum
és perfecte! Només un somriure, va! Però no tan ràpid, que no puc enfocar!"
El rinoceront, en lloc d'aturar-se, va augmentar la velocitat. "Perfecte! La tensió en el pla és
increïble!", va pensar mentre sentia que la terra tremolava sota els seus peus. "Llàstima que no
porto el meu zoom potent de l'última vegada. Hauré de fer un petit pas enrere... un petitíssim
pas... just després d'aquest click que ho canviarà tot!"
Un segon després, el rinoceront va passar on era el Pep, deixant només una boira de pols i un
reguitzell de bafarades d'aire. En Fotomatón, ara girant en rodó per l'impuls, va tenir la foto.
Era borrosa, amb un tros d'ullal al centre i, just a la cantonada, la seva pròpia orella.
"Val la pena", va decidir, mentre intentava desenterrar la càmera de la sorra. "Però la propera
vegada, li demanaré que es tregui l'uniforme d'atleta olímpic..."
"MMM... NO EM VÉ RES AL CAP...
En Foomatón estava davant del cartell del "Concurs Fotogràfic", rascant-se el cap amb un aire de profunda frustració.
Després d'haver sobreviscut a avions de troncs i a rinoceronts velocistes, el seu nou enemic era molt més subtil i,
alhora, increïblement perillós: el bloqueig creatiu.
"Vinga", es deia a si mateix. "Has de trobar una idea genial. Una imatge potent, amb contrast, amb una història...
A veure, ¿Què pot fer una foto interessant...?" Va mirar el cel gris, que amenaçava tempesta. Va mirar el cartell,
que li exigia originalitat. I va mirar cap a dalt, on un elegant piano de cua planejava amenaçadorament just sobre
el seu cap.
"No em ve res al cap", va repetir amb una pausa dramàtica, sense adonar-se de la ironia de la frase. "Potser un retrat.
O un paisatge. Un paisatge amb un element inesperat? Com una... una font? No, massa típic." La pluja va començar a caure,
però el que realment gotejava no era aigua. Era la sensació imminent que el piano de cua es podia estavellar contra terra
en qualsevol moment, creant el que seria, sense cap mena de dubte, la fotografia guanyadora del concurs:
Títol suggerit: "Harmonia Major Destrossada" o "La Inspiració Caeix del Cel".
Però en Fotomaón, que havia desenvolupat un nivell de negació a l'amenaça exterior admirable, continuava la seva recerca
interna. "Necessito una metàfora visual. Una al·legoria de la pressió. Una imatge que parli del pes de les expectatives...
Oh, vaja, està plovent una mica fort."
El piano va fer un petit cling-clong quan una gota va tocar una tecla. "Bé", va concloure en Pep, agafant la càmera.
"Potser la millor idea és fugir d'aquí i fer una foto a algun lloc sense instruments musicals voladors. El meu cap ho
agrairà... si hi arriba sencer." Un seon després el piano s'estaballaba on fins feia 2 segons hi era el nostre amic!
Tornar a l'inici.
En Foomatón estava davant del cartell del "Concurs Fotogràfic", rascant-se el cap amb un aire de profunda frustració.
Després d'haver sobreviscut a avions de troncs i a rinoceronts velocistes, el seu nou enemic era molt més subtil i,
alhora, increïblement perillós: el bloqueig creatiu.
"Vinga", es deia a si mateix. "Has de trobar una idea genial. Una imatge potent, amb contrast, amb una història...
A veure, ¿Què pot fer una foto interessant...?" Va mirar el cel gris, que amenaçava tempesta. Va mirar el cartell,
que li exigia originalitat. I va mirar cap a dalt, on un elegant piano de cua planejava amenaçadorament just sobre
el seu cap.
"No em ve res al cap", va repetir amb una pausa dramàtica, sense adonar-se de la ironia de la frase. "Potser un retrat.
O un paisatge. Un paisatge amb un element inesperat? Com una... una font? No, massa típic." La pluja va començar a caure,
però el que realment gotejava no era aigua. Era la sensació imminent que el piano de cua es podia estavellar contra terra
en qualsevol moment, creant el que seria, sense cap mena de dubte, la fotografia guanyadora del concurs:
Títol suggerit: "Harmonia Major Destrossada" o "La Inspiració Caeix del Cel".
Però en Fotomaón, que havia desenvolupat un nivell de negació a l'amenaça exterior admirable, continuava la seva recerca
interna. "Necessito una metàfora visual. Una al·legoria de la pressió. Una imatge que parli del pes de les expectatives...
Oh, vaja, està plovent una mica fort."
El piano va fer un petit cling-clong quan una gota va tocar una tecla. "Bé", va concloure en Pep, agafant la càmera.
"Potser la millor idea és fugir d'aquí i fer una foto a algun lloc sense instruments musicals voladors. El meu cap ho
agrairà... si hi arriba sencer." Un seon després el piano s'estaballaba on fins feia 2 segons hi era el nostre amic!
La Crisi del Selfie Artístic
"NO SÉ, NO SÉ..."
Després d'esquivar el piano i fugir de la inspiració, en Pep va decidir que si la natura, la velocitat i
l'art clàssic no li donaven la foto guanyadora, potser la resposta estava en la humilitat... i el selfie.
Però no qualsevol selfie. El selfie que et canvia la vida. El selfie que et fa guanyar concursos.
Va agafar la seva darrera adquisició: una càmera compacta, petita, senzilla... i la va aixecar amb el braç
estirat. "A veure, Pep, som-hi", va murmurar, posant la seva millor expressió de "fotògraf profundament
pensatiu, amb barba elegant i ulleres de savi". El problema és que els seus dits, gruixuts i poc acostumats
a la delicadesa de la moda digital, li donaven problemes.
"La llum és bona, però l'angle no m'afavoreix. Em fa papada. Potser hauria de posar la boca de 'petó de canard'?",
va provar, fent un morret amb un resultat qüestionable. "No, no, sembla que estigui buscant monedes sota el sofà",
es va dir a si mateix. "Què tal una expressió de 'rock and roll'?" Va aixecar la mà amb el gest de la banya,
mentre pensava: "No sé, no sé... aquesta mirada és massa... agressiva per a un concurs d'art!"
Mentrestant, a terra, la seva robusta i potent càmera anterior, juntament amb l'objectiu "coll quin zoom més
potent", jeien abandonats i oblidats. L'únic que importava ara era dominar l'art del selfie d'alta cultura.
"Potser si em poso la gorra de costat... o si miro enfora amb aire melancòlic, com si estigués pensant en la
composició del Segle d'Or espanyol...", reflexionava en Pep.
La veritat és que, després de tanta aventura i risc, el seu pitjor enemic era, una vegada més, ell mateix i
la pressió de fer una bona foto. I, francament, en aquell moment estava més a prop de fer una foto de carnet
per al club de l'avorriment que d'un premi fotogràfic. "Últim intent!", va exclamar. Va posar cara de patiment
existencial. Click. "Perfecte. Segur que els jutges entenen aquesta agonia metafísica."
Tornar a l'inici.
"NO SÉ, NO SÉ..."
Després d'esquivar el piano i fugir de la inspiració, en Pep va decidir que si la natura, la velocitat i
l'art clàssic no li donaven la foto guanyadora, potser la resposta estava en la humilitat... i el selfie.
Però no qualsevol selfie. El selfie que et canvia la vida. El selfie que et fa guanyar concursos.
Va agafar la seva darrera adquisició: una càmera compacta, petita, senzilla... i la va aixecar amb el braç
estirat. "A veure, Pep, som-hi", va murmurar, posant la seva millor expressió de "fotògraf profundament
pensatiu, amb barba elegant i ulleres de savi". El problema és que els seus dits, gruixuts i poc acostumats
a la delicadesa de la moda digital, li donaven problemes.
"La llum és bona, però l'angle no m'afavoreix. Em fa papada. Potser hauria de posar la boca de 'petó de canard'?",
va provar, fent un morret amb un resultat qüestionable. "No, no, sembla que estigui buscant monedes sota el sofà",
es va dir a si mateix. "Què tal una expressió de 'rock and roll'?" Va aixecar la mà amb el gest de la banya,
mentre pensava: "No sé, no sé... aquesta mirada és massa... agressiva per a un concurs d'art!"
Mentrestant, a terra, la seva robusta i potent càmera anterior, juntament amb l'objectiu "coll quin zoom més
potent", jeien abandonats i oblidats. L'únic que importava ara era dominar l'art del selfie d'alta cultura.
"Potser si em poso la gorra de costat... o si miro enfora amb aire melancòlic, com si estigués pensant en la
composició del Segle d'Or espanyol...", reflexionava en Pep.
La veritat és que, després de tanta aventura i risc, el seu pitjor enemic era, una vegada més, ell mateix i
la pressió de fer una bona foto. I, francament, en aquell moment estava més a prop de fer una foto de carnet
per al club de l'avorriment que d'un premi fotogràfic. "Últim intent!", va exclamar. Va posar cara de patiment
existencial. Click. "Perfecte. Segur que els jutges entenen aquesta agonia metafísica."
Fotomatón, el caçador de moments
Amb Polaroid
Amb la càmera Polaroid penjada com qui porta una medalla olímpica, Fotomatón s’endinsa en la jungla
urbana a la recerca del somriure perfecte. A la mà, un feix de fotos instantànies que fan olor de
revelat i records. I si no saps què està fent... potser encara no tens una edat, però tranquil:
ell tampoc sap què fa la gent amb TikTok.
Cada clic de la Polaroid és una declaració d’intencions: Aquí estic, aquí rius, aquí quedes retratat
per l’eternitat (o fins que la foto es desintegri al sol de Terrassa).
Amb el seu cabell recollit i ulls de nen en cos de jubilat, Fotomatón et diu: No és nostàlgia,
és resistència analògica!
Vols conèixer una mica més de la Polaroid?
Galeria - PolaroidMan història
Tornar a l'inici.
Amb Polaroid