12 MESOS 12 TEMES 2026 "El Món del Cinema" RAMON MARTÍN Aquests són els dibuixos fets pel Ramon

- Galeria - GENER - El Cinema Mut CHARLOT A COLOR Charlot, no és només un personatge de ficció, és la cara més universal del cinema mut. La seva màgia no rau en les paraules, sinó en la manera com transmet emocions, des de la hilaritat més pura fins a la més tendra melancolia, només amb gestos, mirades i passos de dansa improvisats. És aquest poder de comunicar sense parlar el que ha fet que milions d’ulls al voltant del món el reconeguin com l’ànima del cinema primitiu. No és casualitat que Charlot sigui escollit una i altra vegada com el símbol del cinema mut; representa la humanitat en el seu estat més senzill i, alhora, més universal. En un món que avançava cap al so i la paraula, Charlot va demostrar que el cor del cinema sempre serà visual, que una rialla o una llàgrima poden travessar fronteres i idiomes. Per això, quan pensem en el cinema mut, inevitablement pensem en ell: l’home petit amb el gran cor que va fer que la pantalla en silenci parli més fort que qualsevol veu.

- Galeria - FEBRER - El Cinema en Blanc i Negre LA VIDA EN BLANC I NEGRE? El dibuix d'en Ramon em porta el record d'una anecdota: En nebot petit, i la lògica implacable dels nens ens deixa sense paraules, mirant una pel·lícula en B/N, em va preguntar amb tota la innocència del món: "Però, quan vosaltres éreu petits, el món era en blanc i negre?". És una imatge fascinant pensar que, per a ells, la realitat es va "acolorir" en algun moment de la història gràcies a un interruptor màgic. Però la veritat és que, encara que el cinema de Fellini, Chaplin o les joies de Casablanca ens arribin en una escala de grisos infinita, la vida sempre ha bategat en Technicolor. El sol escalfava amb el mateix groc intens sobre les teulades de Terrassa, el mar de la Gelsomina era d'un blau profund i els ulls de la Ilsa Lund brillaven amb una claror que cap càmera d'aleshores podia empresonar del tot. El blanc i negre no era la realitat, sinó el filtre d'una època que ens ensenyava a mirar més enllà del pigment, obligant-nos a imaginar la intensitat de la vida a través de les ombres.

- Galeria - MARÇ - Els Musicals EL MAGO DE OZ El personatge que més m'agrada de la pel·lícula és Hojalata, bàsicament, un armari metàl·lic amb potes i problemes emocionals. Sempre anava queixant-se que no tenia cor, però la veritat és que el que no tenia era manteniment: cada dos passos feia clac-clac com una paella rovellada i necessitava oli com qui necessita cafè un dilluns al matí. Quan es va unir a Dorothy, no ho va fer per heroisme: és que estava fart de passar-se el dia plantat al bosc com una estàtua de jardí amb traumes. I tot i que deia que volia un cor, tothom sabia que el que realment volia era una mica d’atenció. Però això sí: quan s’emocionava, encara que fos sense cor, feia més soroll que una caixa de claus caient per les escales. I al final, entre grinyols i cops de martell, va demostrar que no cal tenir un cor per ser un tros de pa… només cal no oxidar-se del tot.

TAMBÉ ET POT INTERESSAR - Apartat - 12 Mesos 12 Temes 2026 - El Món del Cinema - Apartat - Nomspropis - Ramon Martín - El meu CV - FOTO Jaume Olivet. - Tornar a l'inici.

Contador: